Les CRÒNIQUES d'un CAT de Setmana no són excursions, rutes, ni viatges.
Tampoc són FOTOS de CAT de Setmana per donar a conèixer cap racó.
Són vivències d'un moment que no repeteix.
____________________
📅 BARCELONA, 16 DE FEBRER DE 2019
AquestA CRÒNICA de CAT de Setmana ens explica un recorregut a peu pla, urbà, d’uns tres quilometres, i sense cap dificultat. O segons com es plantegi, amb totes les dificultats: Un CAT de Setmana de mani 'indepe' per Barcelona és una caminada que els participants fan sense entrebancs, però alhora, els participants fan la caminada per denunciar els entrebancs que els posen.
Sense perdre el bon to que caracteritza el CAT de Setmana, pretén alhora ser una crònica del què fan i el traspuen milers i milers de persones que coincideixen entre 6 carrils de la Gran Via de Barcelona un 16 de febrer de 2019 sota el lema: L’Autodeterminació no és delicte.
TRAM DE SORTIDA: PLAÇA D’ESPANYA... I EUROPA SÍ QUE HO PERMÈS
Per arribar al punt de sortida, n’hi ha prou en agafar el metro (línia verda o vermella) i apareixer a les sortides de Plaça d’Espanya mateix. Si s’arriba de fora de Barcelona, una opció és la RENFE fins a l’estació de Sants, o bé els autocars arribats d’arreu del país que aparquen al llarg del recorregut, en carrers perpendiculars. Si s’hi va en temps, és fàcil distingir els participants que s’aboquen cap a la Gran Via, o plaça Espanya des del carrer Tarragona per exemple. Mitjana d’edat: Entre 40 i 60 anys sobretot. Famílies, grups d’amics. Majoritàriament s’hi parla català, però no només.
Aquesta concentració és l’enèssima que fa l’independentisme. Arriba quan ha començat la vista de la justícia espanyola contra els presos polítics i altres membres de l’anterior govern de Carles Puigdemont. Després d’uns mesos de certa desorientació, n’hi ha hagut prou amb una declaració d’Oriol Junqueras i Quim Forn al Suprem espanyol per animar molta gent a sortir de nou. També hi fa una nova convocatòria d’eleccions a Espanya, i la punxada de fa 6 dies d’una concentració nacionalista espanyola de dreta i ultradreta a Madrid. “Hem de ser més” diuen alguns concentrats que entren a Gran Via pel carrer Vilamarí i veuen el panorama: El tronc central ja està ple. Pels laterals s’hi avança.
La manifestació està anunciada per les 5 de la tarda i els lemes i les indumentàries són lliures. Més enllà del principal en defensa d’una evidència (l'autodeterminació), novament s’hi tornen a veure moltes estelades, que després de mesos més aviat resguardades en favor d’altres cartells i lemes (color groc, fotos de presos polítics i clams de llibertat) aquesta vegada tornen a lluir. Se’n veuen per tot arreu. També en finestres i balcons. A un quart de sis la manifestació comença a avançar. En un bloc proper al carrer Entença, una dona d’uns 40 anys surt al seu balcó d’un 4rt pis i fa onejar una estelada. Provoca els aplaudiments d’una part dels manifestants. En aquella zona de la banda mar s’hi senten crits de lluny d’un clàssic: “in-inde-independència”.
Els crits d'independència sonen amb més força que en d’altres ocasions, sobretot si mirem els últims mesos i reculem fins al punt culminant del procés: el passat l’1 d’octubre de 2017. No són, ara ja, crits per proclamar un objectiu a tocar sinó una voluntat a mantenir-se ferns. Els manifestants s’han fet grans, adults, i a diferència dels anys 2012, 2013 o 2014... ara ja saben que estan sols. El 2019 ja han assumit que Europa passa d’ells i que Espanya no és ben bé un estat de dret. El crit d’independència que ressona per la Gran Via ja no és naïf. Ja no té associat el pensament innocent de creure que la manera catalana d’entendre el món (la que sempre han dit que cal seguir, sense violència, amb majories democràtiques) és la bona, i que comportarà, si es persisteix, a una entesa CAT-ESP obligada per Europa. Res d'això. El somriure encara hi és però la cara de la gent no enganya: Aquell ‘Europa no ho permetria, ja ho veureu’ ara ja és ‘Europa ho permet, ja ho veiem, però m’és igual, aquí estic”. (I en aquest pronom feble “ho” hi podeu posar de tot: empresonar dirigents polítics, fer judicis i instruccions judicials de ficció, deixar que se suspengui l’autogovern, ni tant sols deixar sentir els exiliats a llurs institucions...)
LES CORALS, QUE NO HI FALTIN... I EL ‘JOVENT’ TAMPOC
Com sol ser habitual en les grans concentracions en avingudes amples, pels laterals sempre s’hi circula amb més facilitat que pel centre. No vol dir que estiguin buides, sinó que, en aquest cas, permeten moure’s-hi amb certa comoditat i gaudir de clapes d’asfalt lliure. Un home amb un accent xava, que deu estar molt ben acostumat, afirma tot rient: “uf, si ens podem bellugar, mala senyal, no ho hem petat”. El seu acompanyat, amb estelada groga a la cintura li diu que s’enfili on pugui i que s’adoni que la Gran Via està plena de dalt a baix.
En un carril del tronc central, el que dona a la banda muntanya, una coral canta versions lliures. Entonen una adaptació catalana dels Miserables i a l’entorn s’hi fa el silenci. Més avall, algú descobreix uns adhesius contra la ultradreta espanyola enganxats als semàfors, mentre pel centre, s’aixeca una pancarta dels Jubilats per la Independència. Més enrere, un grup de joves de “La Forja” també es fan sentir i notar.
De seguida s’intueix que aquest CAT de Setmana de Ruta indepe serà lent: hi ha molta gent i el ritme oscil.la entre estar aturat o fer passes petites. Més enllà de la utilitat de la manifestació (sempre convida més a manifestar-te si creus que fer-ho pot servir d’alguna cosa) hi ha una evidència que, tal i comenten un parell de jubilats a l’alçada la parada de Metro de Rocafort, es repeteix massa vegades, sobretot quan són manifestacions més enllà de la diada: “Aquí hi falta jovent”. I certament, no s’hi veu gaire gent menor de 30 anys. S’en veuen, per descomptat, però proporcionalment n’hi ha menys. Abunden molt més els grups d’amics de 50 per amunt, famílies amb nens, parelles amb els fills que ja fan la seva, agrupacions d’entitats... i molta, molta, gent pel seu compte.
UNA BANDERA ESPANYOLA... I UN TARANNÀ CATALÀ
Entre el Metro de Rocafort i el carrer Urgell (o sigui, entre la illa número 5 del recorregut i la número 8, hi sobresurt un personatge curiós: l’home de la bandera espanyola. Un manifestant que llueix sense complexes, enmig d’estelades i crits de ‘Llibertat Presos Polítics’ una bandera espanyola. No pas republicana no... la mateixa bandera espanyola que exhibeixen amb orgull els que cada dos per tres criden “Puichdemong a Prision”. Circula pel carril del centre del carril central de la Gran Via. No es pot fer veure més. I ho fa tot somrient acompanyat sempre d’una altre home abillat amb una estelada. Cada dos per tres està parlant amb gent.
En cap cas en surt escaldat, per bé que els comentaris, mentre la ruta continua cap a plaça Universitat són del tipus: “I aquest tio qui és” “S’han de tenir quadrats” “Si això fos al revés, ja l’haurien ostiat” “Serà fill de puta el tio”... la majoria són en petit comitè, per bé que de tant en tant algú crida fort: “Fote’t la bandera al cul”, o bé “fora-fora-fora, la bandera espanyola”. Més enllà de comentaris i algun bram, l’home va fent el recorregut en pau.
“Aquest home ja ha explicat perquè va amb bandera espanyola: Ho fa per demostrar que en una mani independentista pots anar amb una bandera espanyola i no passa res”. Un altre diu que ho fa perquè “també hi ha espanyols que estan d’acord amb el dret d’autodeterminació”, i que la bandera espanyola constitucional serveix per reivindicar-los, per bé que la constitució que representa aquesta bandera no ho reconeix, precisament.
El cert és que durant tot el trajecte, l’home mostra la bandera sense complexies, i també, val a dir-ho, sense incidents. Algun manifestant, indignat diu: “així ens va, si deixem que ens trepitgin fins i tot amb això, no fotrem mai res” D’altres repliquen: “Això és el que ens marca la diferència, per això som diferents”. Per A o per B, l’home de l’estanquera es converteix en protagonista per les reflexions que provoca.
LLUMETS AL MÒBIL... I PER FI, PROU PERFORMANCES
Passades les sis, i ja cap a la part final del recorregut, tot es fa més feixuc. Pel tronc central costa més caminar-hi. Pels parterres dels laterals, hi sona la megafonia de diferents paradetes que no perden pistonada: L’ANC fent sonar Lluis Llach (que originals), i més endavant, a mà dreta, una parada feminista pel 8 de març plena a vessar. També a petar una parada d’Òmnium. Demanen la voluntat per una “xapa” on hi surt Cuixart, sobretot una versió imantada que s’ha esgotat. El dia ja fosqueja, i molts caminen enganxats al mòbil. Un home amb barba porta un màstil top-high perquè ha enganxat tres barres negres flexibles i la seva bandera toca els semàfors del carril central, que ja és dir. Un altre, més tímid i amb un pal d’escombra, penja tant la bandera sobre la seva esquena que molesta un nano enganxat al mòbil. 
El noi està mirant el discurs d’Òmnium que ja estan fent a la plaça Universitat. Al cap d’una estona, sense solta ni volta, tothom encén els llums del mòbil. Ningú ha fet cap crit per donar consigna, simplement, s’ha escampat entre els manifestants pel boca orella del mòbil. O sigui, per les xarxes socials. Son més ràpides les xarxes socials fins i tot en una xarxa humana on line!!. Quan tothom encén els llums es fa el silenci, un dels moments més emotius.
El manifestant indepe s’ha fet gran per deixar de fer estelades amb espelmes, per deixar de pensar que Europa no permetrà res, per deixar de creure que Espanya no gosarà fer segons què, i per comprovar que hi ha molts i molts catalans que no volen la independència, una cosa absolutament legítima, que li serveix a l’indepe d’ara o de sempre a conformar-se una percepció de la realitat menys idealitzada. I a més de tot això, els manifestants indepes també s’han fet grans en comprovar i patir que una partr dels habitants d’aquest país, no estan per independències, que una altra part, menor, són nacionalistes espanyols força intolerants -esperonats per discursos polítics a Barcelona i a Madrid - i fins i tot en alguns casos- més aïllats- violents. Aquest fer-se gran serveix també per deixar-se de 'performances' i poder anar a les manifestacions com a hom i don li doni la gana. Sense samarretes, ni coreografies, ni senyals acústics ni més muntatges col.lectius. (amb el permis de la diada).
RECTA FINAL 'SOM 200 MIL'... I AIXÒ ÉS UNA CURSA DE FONS
Tram final. Pel mig s’avança fent passes molt petites. Massa petites. Pels laterals es va tirant. Un grup desplega i aguanta una pancarta groga amb la paraula “llibertat”, el problema és que al davant Hi tenen gent i no pot lluir, de manera que cal fer un buit per a les fotos pertinents. Alhora, un home de comarques, avisa el seu grup: “tenim l’autobús a Villaroel, un dels herois del 1714”, i ja a tocar a plaça Universitat, uns venedors ambulants amb estelades i cerveses intenten fer negoci: “la más barata” va proclamant un d'ells amb poc èxit. Al lateral, una noia enganxada al mòbil diu xifres: “segons la Guàrdia Urbana, 200 mil” “Ui, ni cas, són els de la Colau i segur que tiren a la baixa, això vol dir que som més segur”, contesta un altre que no se’n fia. “En tot cas, som més que a Madrid segur, això ja es veu”.
Al cap de dues hores i mitja llargues, s’arriba al destí: Plaça Universitat. Molts ja no hi arriben perquè han abandonat a mig camí (gent que marxa a buscar l’autocar pels carrers perpendiculars, d’altres que s’en cansem abans “apa ja hem fet el fet”, i d’altres que simplement, busquen un indret per fer una birra). Arribar a misses dites al destí implica que ja no hi ha discursos, sinó música gravada a tota llet. Els Txarango animant el cotarro “per fi un acte d’Omnium amb una mica de marxa” diu una dona que no sembla precisament el target dels Txarango. El cert és que la plaça està plena de gent onejant banderes al ritme de la música. Al cap de no res, s’acaba tot amb una cançó de Labordeta, sembla... Fi de la mani. I fi de la CRÒNICA d'un CAT de Setmana de ruta indepe per Barcelona.
Gerard López i Fageda
