RUTA 2 - DIA 2
Peninsula de Snaefellsnes:
Reykjavík, Borgarbyggð, Ytri Tunga, Arnarstapi,
Snaefellsjökull, Kirkjufell, Reykjavík
 |
Mapa general de l'illa que inclou les benzineres N1.
La foto està presa en una paret d'un àrea de servei de la carretera 1, prop de Hof.
Enquadrat en color groc, l'àrea d'aquesta Ruta 2
|
Punt de sortida: Reykjavik
Zona de visita: Oest de l'illa. Península de Snaefellnes.
Acabem dormint: a Reykjavik
Durada estimada: un dia ben bo.
Quilometrada: uns 400/420 Kms
Temps de conducció xino-xano: Unes 6 hores (*es poden allargar si, per passar a la part Nord de la peninsula enfileu per la pista forestal de la glacera de Snafelljökull, la muntanya-volcà-glacera on Jules Verne es va inspirar per al seu "Viatge al centre de la terra")
Quilometrada: uns 400/420 Kms
Temps de conducció xino-xano: Unes 6 hores (*es poden allargar si, per passar a la part Nord de la peninsula enfileu per la pista forestal de la glacera de Snafelljökull, la muntanya-volcà-glacera on Jules Verne es va inspirar per al seu "Viatge al centre de la terra")
Punts de ruta:
1 Borgarbyggð
2 Ytri tunga (foques)
3 Arnarstapi (arc de pedra al mar)
3b Pujada a la glacera de Snaefell (Snaefelljökull)
4 Kirkjufell
5 Reykjavík
5 Reykjavík
Aquesta sortida és de les llargues, però ja toca, que venim d'un primer dia suau. A més, si el temps és favorable (cosa que a nosaltres no ens va passar en aquesta ruta) permet gaudir d'unes estampes de paisatge i de fauna molt interessants, a banda d'arribar fins a un dels llocs de referència de l'illa: la muntanya de Kirkjufell. En aquesta ruta ja agafarem la mítica carretera 1, la que dóna la volta a l'illa, i passarem per l'obra d'enginyeria més notable del país: un túnel sota un fiord de sis quilòmetres, a 40 metres per sota del fons del mar, peatge inclòs. I si els temps (tots dos, el del clima i el del rellotge) ho permeten, també es pot arribar fins a la glacera de Snaefelljökull.
1 BORGABYGGD
Aquest primer tram fins a Borgarbyggð implica una obvietat: sortir de la capital sense perdre's. I realment, sortir-ne és facilíssim. En general, i aquí ja ho diem per a la resta de sortides, el truco és anar a buscar l'avinguda Miklabraut, que també és la Vesturlandsvegur, i que també és l'autovia/travessia/carretera numero 49. Aquesta via creua la ciutat d'Oest a Est, i en totes les sortides des de Reykjavík la farem servir perquè ens porta a tot arreu.
En el cas d'avui, ni tan sols cal deixar-la ni agafar cap trencant perquè ella mateixa ja se'ns transforma en carretera 1, o sigui en la carretera que dóna la volta a l'illa i que ja ens interessa agafar per anar cap al Nord. Quan passeu pel costat de la Bauhaus és que la ruta ja s'ha convertit en la carretera 1. Tireu amunt i creueu les rotondes per superar els pobles adjacents com Mosfellsbaer, i aneu vorejant el mar (que us quedara a mà esquerra) fins que arribareu al túnel de nom semi-impronunciable: Hvalfjordur.
🙊 ATENCIÓ - Apunt Cebolleta:
Aquest túnel fa uns sis quilòmetres per superar un fiord, el Hvalfjordur, i evita donar una volta que allarga el temps una hora. Veureu que començareu a baixar molt i molt, fins a un desnivell d'uns 600 metres, i situant-vos, per ajudar a fer psicosis als més claustrofòbics, a 40 metres per sota del fons del nivell del mar. Aviat però, veureu que la carretera torna a pujar, i per Deu que puja fort, fins i tot amb carril d'avançament. La recompensa, com sempre, al final del túnel: un peatge de 1000 ISK si no recordem malament. En el nostre cas, com que hi havia bastant trànsit i quasi tots guiris, una operària estava al mig de la cua i et posava a una banda o a una altra del peatge segons si pagaves en efectiu o amb targeta. Endevineu quina cua era la llarga.
Passat el peatge, continuem pujant i al cap d'una hora de ruta, aproximadament, ens plantem a Borgarbyggð. Per arribar-hi, primer cal travessar un altre fiord, més petit, que aquest cop el superem per dalt, amb un pont de dos carrils!! un per banda!! Passat el pont, es pot gaudir a ma esquerra d'una parada tècnica si es vol esmorzar, comprar, etc... perquè aquí hi ha una àrea de supermercats i gasolineres que sempre està a petar. (És un dels llocs de parada típica dels autobusos turístics que fan rutes guiades).Al final del pont, a més del parc turístic, també hi ha una rotonda. Cal girar cap a la dreta. Si no, fareu com nosaltres i acabareu en un carrer sense sortida. Bé, sí que tenia sortida, en concret un petit moll per caure directes al mar amb el cotxe, o bé un museu atrotinat de vehicles de transport atrotinats. No ens venia de gust res d'això, o sigui que vam refer el camí i vam agafar la ruta correcte: la carretera 1. Això sí, per poc tros, perquè de seguida, quan s'arriba a la població veïna i enganxada de Bogarnes, cal trencar a l'esquerra. Ull que ja agafem la carretera 54, la que ens porta cap a les foques!
2 YTRI TUNGA
Ytri tunga és una granja i una platja amb el mateix nom. Per arribar-hi , un cop agafada la 54, demana una bona tongada d'uns 80 kilometres. Una horeta, més o menys. O sigui que.. CRUISE a 80/90 Kms/hora i anar fent per gaudir de paisatges com aquest:
🙉🙊 ATENCIÓ - Constatació Cebolleta:
Aquesta estampa de sota, agafada des del cotxe, té elements habituals i d'altres no tant normals. Fixeu-vos hi bé:
Aquesta estampa de sota, agafada des del cotxe, té elements habituals i d'altres no tant normals. Fixeu-vos hi bé:
-És habitual que el dia estigui així: tapat i amb la boira cobrint les muntanyes.
-És habitual veure salts d'aigua com aquests.
-És habitual que les muntanyes estiguin pelades i sense arbres, només amb l'habitual emmoquetada verda d'herba baixa.
-Per contra, no és tan habitual veure camps i sembrats. Evidentment que n'hi ha, però són molt més escassos que a Catalunya perquè molts terrenys són pastures, o directament sòls incultivables, ja sigui perquè son pedregars, o perquè el terra és massa àcid (com se'ns mostra ja d'entrada a la Ruta 1 només de sortir de l'aeroport). Hi cultiven patates, i també veureu alguns hivernacles on s'hi fan créixer verdures.
-Ah una altra cosa: És habitual, quan passem per sembrats, veure les bales de plàstic de colors. Normalment de tons pastel, com aquestes de color blau. Més endavant veureu que també n'hi ha de verdes, de blanques... és tot un món de colors, com passa també als camps catalans.
La granja d'Ytri tunga està a poca distància de la carretera. De fet, la granja es veu bé, però el que no està tant ben indicat és el trencant, una sortida a l'esquerra que nosaltres ens vam passar de llarg. En tot cas, us serà fàcil reconeixer-la perquè sempre hi ha cotxes. Agafeu el camí fins a la granja, i un cop allà, ull que cal continuar un tros més fins a l'aparcament, arran de mar. I quan diem ull, no ho diem pel risc de perdre'ns, ho diem perquè el camí entre la granja i l'aparcament és curt però intens: és un"destrossa-amortidors". Està farcit de sots. Cal anar molt a poc a poc. Ja avisem.
Un cop aparcats, es tracta d'anar caminant per la ruta paral·lela a la costa, que s'allarga uns 500 metres. És una zona que barreja platja i roques, i entre aquestes roques és on, suposadament hi ha d'haver les foques. Nosaltres varem estar de sort perquè malgrat que plovia, en varem veure un grapat de 7. Estaven prenent la fresca i el vent a uns 50 metres de nosaltres. Les imatges no són espectaculars perquè amb càmeres dolentes, 50 metres són molts metres.
🙉ATENCIÓ - Anècdota Cebolleta:
Si heu estat mai a Sant Francisco, haureu notat que els lleons marins que campen pels piers són molt bonics, però canten molt. Fan pudor, vaja. Passaria el mateix amb les foques? Camí de les foques, un grup de turistes espanyols -allà estàvem congregats una vintena de persones malgrat el vent i la pluja - es feien la mateixa pregunta en veu alta. I el cert és que sí, el paratge escollit per les foques feia molta pudor. De totes maneres, aquells efluvis jolius no venien tant per les foques, sinó per l'entorn: estava ple d'algues en descomposició gentilesa de la marea. Dit això: què fa una foca? doncs res. S'està quieta, de tant en tant mou el coll, i continua fent el gos. Però són foques.
3 ARNARSTAPI
Vistes les foques-gos, continuem la ruta per la 54, resseguint la costa i amb el mar a l'esquerra. Al cap d'uns minuts veureu més cascades que cauen de les muntanyes i que hi ha un trencant: La 54 enfila cap a la dreta, muntanya amunt per creuar la península i anar cap a Olafsvík, i a l'esquerra en surt un trencant (la 574 per anar cap a Hellnar i Arnarstapi). Agafem aquest trencant i fem els 17 quilometres fins a la petita població d'Arnarstapi amb cases ben disseminades. Allà hi ha un altre atractiu visual de la ruta, la costa rocallosa amb formacions de lava espectaculars en forma d'arc (Stone bridge), amb penya segats plens d'ocells, i amb pedres sobresortint del mar (Gatklettur). Cal deixar el cotxe al poble i caminar uns quants metres. I parlant de deixar el cotxe al poble...
Quan arribes a Arnrstapi, encara que faci vent, fred i plogui, com en el nostre cas, mai no falla una paradeta de 'fish and chips' per als turistes com nosaltres, situades en una esplanada just al mig del poble, que ja fa de pàrquing. A la parada érem dos únics clients (tots dos catalans, com no) la ració costava 1900 ISK compensat amb cafè gratis que et podies prendre d'un termo, i les dues noies joves que hi treballaven ens van explicar les seves vacances: Sempre estiuejaven a Torrevella, a Alacant, al País Valencià. Ja hi havien anat 6 vegades. Ara els tocava treballar - eren de Reykjavic i s'estaven tota la setmana vivint en un petit apartament allà mateix per no haver de fer 4 hores cada dia de cotxe - i tenien clares les preferències: buscar llocs de calor. Per cert, una de les destinacions de l'aerolínia islandesa WOW és... Alacant.
Ah, i una última cosa: ¿cal que us diguem quin peix posen al Fish and Chips a Islàndia?
 |
| Entorn de la platja d'Ytri tunga |
3 ARNARSTAPI
Vistes les foques-gos, continuem la ruta per la 54, resseguint la costa i amb el mar a l'esquerra. Al cap d'uns minuts veureu més cascades que cauen de les muntanyes i que hi ha un trencant: La 54 enfila cap a la dreta, muntanya amunt per creuar la península i anar cap a Olafsvík, i a l'esquerra en surt un trencant (la 574 per anar cap a Hellnar i Arnarstapi). Agafem aquest trencant i fem els 17 quilometres fins a la petita població d'Arnarstapi amb cases ben disseminades. Allà hi ha un altre atractiu visual de la ruta, la costa rocallosa amb formacions de lava espectaculars en forma d'arc (Stone bridge), amb penya segats plens d'ocells, i amb pedres sobresortint del mar (Gatklettur). Cal deixar el cotxe al poble i caminar uns quants metres. I parlant de deixar el cotxe al poble...
🙉🙊ATENCIÓ - Anècdota Cebolleta:
Quan arribes a Arnrstapi, encara que faci vent, fred i plogui, com en el nostre cas, mai no falla una paradeta de 'fish and chips' per als turistes com nosaltres, situades en una esplanada just al mig del poble, que ja fa de pàrquing. A la parada érem dos únics clients (tots dos catalans, com no) la ració costava 1900 ISK compensat amb cafè gratis que et podies prendre d'un termo, i les dues noies joves que hi treballaven ens van explicar les seves vacances: Sempre estiuejaven a Torrevella, a Alacant, al País Valencià. Ja hi havien anat 6 vegades. Ara els tocava treballar - eren de Reykjavic i s'estaven tota la setmana vivint en un petit apartament allà mateix per no haver de fer 4 hores cada dia de cotxe - i tenien clares les preferències: buscar llocs de calor. Per cert, una de les destinacions de l'aerolínia islandesa WOW és... Alacant. Ah, i una última cosa: ¿cal que us diguem quin peix posen al Fish and Chips a Islàndia?
3B SNAEFELLJOKUL
Per enfilar-s'hi, val la pena que faci bon temps, però nosaltres no el vam tenir. En tot cas, per anar-hi cal sortir d'Arnastapi i girar cua fins a buscar novament la 54, però ull, al cap de poc veureu que a mà esquerra en surt una pista de terra, la F570 amb un indicador que parla clar: "Snaefelljöklul 7 kms". Nosaltres ens hi vam posar, perquè ens feia gràcia veure la glacera, però teniem un problema: la ruta feia força pendent, estava plovent, el camí estava enfangat i a voltes era estret, el cotxe era de rodes d'asfalt, i malgrat que anàvem tirant, ens vam adonar d'un detall: la boira ho tapava tot. De manera que ens vam dir: "si la recompensa és no veure res, no val la pena jugar-se-la. Per tant, apliquem la tàctica Napoleó: una retirada a temps és una victòria" .
4 KIRKJUFELL
Per arribar fins a aquesta simbòlica muntanya només cal seguir la carretera. Un cop hem pujat i baixat per la muntanya, ja a la costa Nord de la península, arribarem a un trencant. A l'esquerra ens indica la carretera 574 per anar a Olafsvík que no agafarem (Heus aquí un altre poble acabat amb -vík, paraula que vol dir, en català, "badia" o "cala"). A la dreta, hi trobem la mateixa 54 que continua i que sí que agafarem. Anem tirant fins que al cap d'uns quilometres arribem a Kirkjufell, la "muntanya-esglesia". És curiós que una mateixa muntanya, agafada pel darrere (just per on arribem ) és veu així:
I en canvi, enfocada per la banda adequada, amb les cascades Kirkjufellfoss a primer pla, juntament amb unes desenes de guiris degudament retallats de la foto, es veu així:
🙊ATENCIÓ - Dada curiosa cebolleta:
Quan vam fer la primera de les fotografies, ens vam perdre per un camí, pensant que arribariem al lloc de les típiques estampes de la foto 2. Però no, en realitat varem acabar a les portes d'una presó! Sí, a la falda de la Kirkjufell, els Islandesos hi tenen una presó, just a la banda oposada de la foto bonica. És una presó per a delinqüents "menors", amb penes que no arriben als dos anys. Tot i que pagar 1900 ISK per un Fish and Chips té delicte, vam optar per no entrar-hi. Per si us interessa, la presó es diu Kvíabryggja. Per cert, si des de les cascades en lloc de fer una foto a la muntanya, gires una mica l'eix cap a la dreta, obtens aquesta fantàstica imatge de la bahia:
5 REYKJAVÍK
La tornada a Reykjavík no té secret. Primer cal continuar per aquesta carretera que va vorejant la costa Nord de la península. De totes les rutes d'aquest CAT d'Escapada, aquest és el tram més al Nord que farem. Aneu seguint la 54 durant uns 30 quilometres fins que us trobareu un trencant a la dreta de la carretera 56 amb un indicador que hi diu "Borgarnes 86". Agafeu-lo i travesseu novament la península cap al Sud. Mentre feu aquest trajecte, trobareu belles estampes: llacs de muntanya, o, per exemple, aquesta composició de Locus Amoenus: bales de pagès verdes i blanques, amb un fons de clapes de neu i boira amb cascada decorativa al mig.
Al final de la 56 us retrobareu novament amb la 54, la mateixa que fèiem al matí per anar a veure les foques. Ara es presenta un dilema, amb dues opcions. Girar a la dreta i tornar a veure les foques per comprovar si s'han mogut, o bé girar cap a l'esquerra en direcció Reykjavyk, refent el camí d'anada, amb túnel i peatge inclòs.
Per acabar aquesta ruta número 2, una estampa de la ciutat on dormirem: Reykjavík. Aquesta, del port. Al fons, la sala de concerts i de conferències Arpa, molt concorreguda, i al davant, un element molt i molt present a la capital islandesa: grues de construcció. De la ciutat ja en parlarem l'últim dia, a la ruta 5.
